El meu any Cohenià

EL MEU ANY COHENIÀ :

Memòria Musical 2016-17

Una estranya nit de novembre, a les tres del matí, em desvetlla la notícia (gentilesa de la BBC) que Leonard Cohen ha mort. Astorat, m’aixeco del llit, encenc una espelma, i obro una llauna de cervesa que em quedava a la nevera i me la prenc abraçat a la meva guitarra mentre intento murmurar els versos de “Bird On The Wire”… Després penjo coses a Twitter i Facebook, intentant buscar la complicitat de desconeguts desolats enmig de la fosca existencial.

L’endemà divendres rebo diversos missatges i trucades de persones que em donen el condol com si se m’hagués mor algun avi o tiet llunyà. En el fons em sento justament així, malgrat que no hauria gosat buscar jo cap tipus de protagonisme aprofitant la maleïda circumstància. Però el fet és que la meva quotidiana penombra artística es veu sacsejada per aquest record i també cert reconeixement, ja que val a dir que des de fa molts anys sempre he estat a la primera línia del front de mitòmans, fans i aprenents del mestre Cohen i una mica d’orgull per això sí que sento. Dues de les trucades que rebo són importants: per una banda, la revista Enderrock que rememora la gestació del meu disc del 2006 (“Jorcx Interpeta Cohen”) i, d’altra banda, el Josep Maria del Club De la Cançó de Manresa que em fa saber que compta amb mi per un concert-homenatge que ja estan planejant, donat que en dues ocasions anteriors jo ja havia cantat allí les meves versions cohenianes en català.

Tampoc és que tot això ho veiés com una oportunitat per voler brillar enmig de la tristesa general, però sigui com sigui m’havia de posar les piles i, ja que se’m reclamava, intentaria oferir el millor de mi mateix, per dignificar tant el record de Cohen com de la meva pròpia història musical. Calia anar repassant el repertori. Des de que vaig fer el disc l’any 2006 no he deixat mai de cantar aquelles peces, però tampoc he volgut conscientment encasellar-me i he intentat anar fent cançons pròpies, versions d’altri i musicacions de poemes diversos al llarg del meu camí de cantautor. Tot i així, quan canto Cohen és evident que em sento com a casa i em sento segur i em permeto expressar-me amb més intensitat, sentiment i atreviment que potser amb les meves cançons, les quals em provoquen certa timidesa ja que segurament la gent no hi està tant predisposada a escoltar-les o senzillament no connecten amb la seva vida o els seus records. No cal dir doncs que l’obra de Leonard Cohen és una via o una drecera per traçar complicitats i mostrar-me humilment empoderat, no des de la imitació o la puresa formal, sinó des de senzillesa i honestedat d’un aspirant voluntariós cap al seu referent principal. Aquest seria l’esperit amb el que voldria enfocar les properes aparicions damunt l’escenari…

Dimecres 14 de desembre 2016

TEATRE KURSAAL (MANRESA)

Em vaig preparar a consciència per aquest gran concert-homenatge a la meva ciutat natal. Feia cert vertigen actuar a la Sala Petita del mític Teatre Kursaal, ja que la sala no és tant petita i les quasi dues-centes butaques van omplenar-se totalment. Era un cartell compartit amb altres grups de Manresa així com la presentació de l’Alberto Manzano. Però el cert és que el gruix del concert requeia sobre meu, amb l’únic acompanyament de la guitarra i veu (i l’harmònica, i l’ukelele a la primera cançó i fins i tot una pandereta de peu, a la última, i un pedal d’efectes), i així vaig repassar durant una hora ben bona el meu disc “Interpreta Cohen” íntegrament, ja que de fet feia just 10 anys que l’havia publicat i vaig preferir aferrar-me a aquesta efemèride particular que no pas en el tema de la mort recent. Va ser un bon recital i tot un repte per mi, possiblement la vegada que he actuat davant més públic (i de pagament!), així que després d’aquest èxit quasi hauria pogut retirar-me i no tornar a cantar mai més, amb el bon regust d’un concert bonic i emotiu.

A nivell econòmic, val a dir que el bolo va sortir prou bé (l’entrada valia 10 euros, però no és pas això el que vaig cobrar jo íntegrament ja que hi havia altres despeses col.laterals que es van haver de cobrir). També volia aprofitar l’avinentesa per vendre algun dels meus CD’s (de l’any 2006), ja que la veritat és que avui en dia vendre CD’s és poc habitual i casa meva està tant atapeïda de caixes i caixes de discos, maquetes, i stock sobrer de la meva erràtica trajectòria comercial, i sempre s’agraeix poder fer espai (i guanyar uns eurets). Però amb els nervis de tot plegat, no vaig estar gaire al cas de l’assumpte i la venta de discos tampoc va ser gaire profitosa. Portava dues caixes de CD’s, una amb el disc de versions de Cohen (em quedaven només 20 còpies, que eren les últimes que em quedaven) i una altra caixa per si de cas, sent molt optimista, amb un altre disc meu de poemes de Joan Margarit que tot i que no tenia res a veure amb el tema de la nit vaig pensar que potser seria una oportunitat d’or per donar a conèixer aquest treball del 2013, que crec hauria hagut de merèixer una mica més de ressò en el seu moment. Però el cas és que a la paradeta de venta van posar únicament a la vista els exemplars del disc de Margarit, que tampoc cridava gaire l’atenció al costat dels llibres d’A.Manzano, i els meus CD’s de Cohen es van quedar a la caixa i de tornada cap al meu traster… La avaricia rompe el saco!

Després de la vetllada, ens van preparar a tots els organitzadors i participants un sopar privat a un restaurant de la vora i vam passar una bona estona recordant la figura del gran Leonard i les batalletes de tots aquests anys. Passats els nervis de l’actuació, em vaig donar el gust d’uns quants vinets i xupitos per pair aquest dia memorable. No havia de conduir de tornada a Barcelona ja que havia agafat una habitació en un hostalet de tres al quarto, molt en l’estil cohenístic.

Aquesta va ser la primera gran parada de la meva particular gira 2016-17: GEOGE PLAYS COHEN TOUR MANRESA-BARCELONA. Com he dit abans, jo tampoc volia aprofitar-me de la circumstància lúgubre i fer-me el pesat per tot arreu oferint el meu espectacle. Però… com qui no vol la cosa, van anar apareixent altres propostes de concerts-tribut i ara que tenia les meves versions fresques i a flor de pell, no deixaria passar pas la crida del meu estimat Leonard.

Dimecres 21 de desembre 2016

BAR PASTIS (EL RAVAL – BCN)

Just una setmana després del concert de Manresa, al bar Pastis (on jo havia actuat assiduament durant el 2016) s’organitza un altre homenatge on músics diversos estan convidats a cantar. A part de les meves traduccions al català, jo també portava dies repassant altres versions en l’anglès original que em venien de gust fer i que curiosament algunes no les havia interpretat mai abans. Aquesta era una ocasió per provar d’obrir aquest ventall. Inicialment m’havia apuntat a la llista per cantar “First We Take Manhattan” i “Memories”, una de coneguda i una no tant, però al final vaig sortir més cops del compte a l’escenari i també vaig fer “Sisters Of Mercy”, “The Future” i “Suzanne”, a petició popular. Crec que no havia vist mai el bar Pastis tant ple com aquest cop, tothom dret i apretat en el minúscul local, però tothom respectuós, atents i concentrats per gaudir de l’estela del poeta. Un puntàs per al Steven, el Manel i l’Àngel per tant bona iniciativa. Recordo actuacions molt boniques com la de Steven Munar cantant “Who By Fire”, una noia amb una interpretació molt maca de “Chelsea Hotel”, i també d’un duet que van fer una esplèndida versió de la molt recent “Travelin’ Light”. El filó de Cohen donava molt de si, acabant així aquell 2016, i ja s’encarava un 2017 on totes aquelles cançons no deixarien pas de sonar…

Dissabte 14 de gener 2017

LA FLORESTA

En el cru hivern, costipat de mala manera, vaig estar a punt d’haver de cancel.lar aquest altre homenatge que organitzaven uns amics de La Floresta, en un centre social. Però la màgia cohenita sempre funciona i arribat el dia tot va anar com una seda. Bàsicament, aquí vaig repetir el mateix espectacle que havia fet al Kursaal de Manresa però en un ambient més íntim i familiar. L’aportació en aquest cas era “taquilla inversa” i també algun que altre CD vaig aconseguir vendre. Vaig quedar molt content i agraït amb l’entusiasme i la generositat dels assistents. Un d’ells, el Pepe, fins i tot em va proposar repetir l’event al cap de poc en un altre centre on ell col·laborava, al barri de Gràcia de Barcelona.

La casualitat va voler que la següent parada del meu show ambulant vingués per partida doble. En un mateix cap de setmana, dues propostes coincidint en el temps i l’espai. Endavant les atxes!

Dissabte 25 de febrer 2017

ATENEU ROIG (GRÀCIA – BCN)

Era dissabte de Carnestoltes i pels carrers de Gràcia hi havia xivarri de comparses i gent disfressada. Però en una sala d’aquest petit ateneu vam muntar una sessió de videos d’homenatge a Cohen i el meu recital. El lloc era discret però es va acostar una munió de gent interessada, entre ells amics i vells coneguts de l’òrbita cohenita, cosa que sempre fa il·lusió i dóna motivació. El punt negatiu va ser que per uns probles tècnics insondejables, l’equip de so va fallar i vaig haver de cantar de forma totalment desendollada. Això d’entrada a mi em pot suposar un handicap ja que per les cançons profundes de Cohen m’agrada que la veu soni forta i clara. Però de tota manera la bona predisposició del públic i les reduides dimensions del local, van fer que el concert pugués tirar endavant en un ambient intimista que també va ajudar per fer sonar les cançons en bones condicions. Una bonica vetllada, i a dormir d’hora perquè l’endemà tenia que estar dempeus un altre cop per seguir cantant.

Diumenge 26 de febrer 2017

CALÇOTADA POPULAR (GRÀCIA)

L’amic Xavi i els seus col·legues de la comissió de Festes del Carrer Mozart van organitzar aquesta curiosa proposta: calçotada popular amb música en directe per homenatjar Leonard Cohen. No estava gaire segur de quin ambient hi hauria ni quin temps tindríem, ja que era un event a l’aire lliure, ni si les cançons subtils i poètiques podrien dignificar-se en aquelles circumstàncies. Finalment va ser una jornada molt maca, amb la gent animada i també molt receptiva durant la sobre-taula, corejant de bon grat les melodies. Era un concert col·lectiu on vam poder escoltar versions molt variopintes i curioses, com “Suzanne” en portugués, “Famous Blue Raincoat” a ritme de rumba, o un “The Captain” maquinero… Per la meva part, vaig comptar amb la col·laboració espontània de Jordi al cajón i la preciosa veu de Rusó (una cantant de primeríssima fila, que casualment estava allí), tot un honor i una alegria sentir-me tant ben acompanyat. La segona veu femenina a “So Long Marianne” i “Hey That’s No Way To Say Goodbye” va donar un color més bonic a la meva interpretació. També va haver-hi un “Hallelujah” final molt desfassat i divertit amb tots els participants posant-hi cullerada.

Dimecres 29 de març 2017

BAR PASTIS (EL RAVAL – BCN)

Començava la primavera i seguien les ganes de cantar les cançons del mestre. Aquella darrera setmana de març vaig tenir també doblet cohenià. Primera aturada, una altra nit de dimecres al bar Pastis. Allí la benvinguda me la va donar el propi Leonard, gentilesa de l’amic Juanjo (dylanòleg i cohenòleg de pro, a qui vaig conèixer justament aquí al Pastis en l’homenatge compartit del desembre), que em va regalar un preciós objecte de col·leccionista: una figura a tamany real del nostre home tret de la portada del disc “I’m Your Man”. Wow, amb això ja podia fer un concert ben reeixit. La veritat és que els dimecres sempre fan patir però aquest va estar força animat i vaig aprofitar per cantar algunes cançons no habituals que ja tenia ganes de treure a passejar: “Avalanche”, “The Gypsy’s Wife”, “A Singer Must Die” o “Sing Another Song Boys”. La nit es va allargar fins les tantes com sol ser habitual amb una sèrie de birres i gin-tonics al bar La Concha després de tancar el Pastis. La màgia de Cohen sempre fa bones companyies i aquest va ser un bonic dimecres per recordar…

Dissabte 1 d’abril 2017

LA FELPA (GRÀCIA – BCN)

Amb el repertori ben fresc, la següent cita va ser en un curiós local del barri de Gràcia. Era un concert-homenatge que va organitzar l’Alejandro, erudit coneixedor de l’obra de Cohen que havia conegut en l’anterior calçotada allí mateix a Gràcia on ell va llegir alguns textos i reflexions per glossar la memòria del poeta. L’estructura de l’acte, però, estava pactada i em vaig haver d’ajustar a un guió sense grans novetats. El valor afegit va ser que l’equip de so sonava de cullons i això era un gran estímul acostumat com estava a les limitacions tècniques del bar Pastis i d’alguns concerts anteriors. També el públic va estar especialment animat, possiblement per l’alegria primaveral, April’s Fool, o senzillament perquè era dissabte. El cas és que les meves versions van estar acompanyades de coreografies espontànies i gent ballant i cantant amb molt sentiment. El fet de tocar al cor de Gràcia i en horari europeu també va facilitar que poguessin acostar-se a veure’m una bona colla de companys. També curiosament aquest local de La Felpa és colindant amb la seu de la Comissió dels amics del carrer Mozart, i en un moment donat de la nit uns quants vam travessar la paret i vam seguir cantant al local del costat fins ben entrada la matinada. Que no pari la festa!

Els següents mesos vaig dedicar-me a reprendre el fil de les meves altres composicions i vaig tornar a actuar al bar Pastis però no fent exclussivament Cohen sinó un repertori més variat i eclèctic, amb noves cançons poètiques i versions d’altres artistes… Durant l’estiu volia donar per tancada l’etapa del dol estricte per la mort del mestre, però seguia amb ganes de cantar-lo i rememorar-lo, i se’m va posar entre cella i cella una altra clau de volta de cara als propers concerts: cantar Cohen desde la vessant més enèrgica i alegre, que també la té, i intentar adaptar el seu repertori a l’ukelele. Com sabeu, sóc molt fan dels ukeleles i de tant en tant faig concertillos amb aquest petit instrument de butxaca que em permet cantar de forma especialment extrovertida i pujada de to. Això pot semblar contradictori amb les cançons intimistes i profundes de LC, però ni que fos com a divertiment i canvi de perspectiva, vaig voler llançar-me a l’aventura.

Dimecres 20 de setembre 2017

BAR PASTIS (EL RAVAL – BCN)

Les circumstàncies no ajudaven gaire per aquest primer dimecres de tardor. La intenció era celebrar un nou homenatge coincidint amb l’aniversari 83è de Cohen i estrenar les versions ukelelístiques. Però als carrers del país els ànims no estaven per això, i justament aquell va ser un dia de manifestacions importants a Barcelona. Jo mateix tenia el cap i el cor allí, i de fet abans d’anar al bar Pastis vaig passar-me una estona per la sediciosa cruïlla de Gran Via – Rambla Catalunya. Potser hauria d’haver suspès el recital de la nit, però la veritat és que em sentia més útil oferint aquell oasi de cançons i poesia per a qui vulgués refugiar-s’hi, com una mà estesa a la concòrdia a base de sensibilitat i serenitat que finalment no va tenir gaire resposta… Van venir només la Bea, el Chema i la Merche, fans irreductibles de la vella guàrdia cohenita, i poques persones més. També algun guiri desorientat. Sigui com sigui, the show must go on, vaig fer igualment el recital com a assaig general destartalat i amb un setlist ben estrany, potser només apreciable pels conillets d’índies que van gosar sacrificar aquella nit per amor a la pàtria coheniana: “Anthem”, “Field Commander Cohen”, “There Is A War”, “I Can’t Forget”…

Al final de la vetllada, vaig acordar agafar una següent data que fos més propícia per fer un segon round d’aquesta proposta en la que no volia deixar de creure.

Divendres 27 d’octubre 2017

BAR PASTIS (EL RAVAL – BCN)

Maledicció, el Procés català va matar l’estrella de Leonard… Aquell divendres no era un dia qualsevol. S’havia destapat la caixa dels trons: declaració d’Independència, aplicació de l’article 155, convocatòria d’eleccions, la companyia Elèctrica Dharma tocant a la plaça Sant Jaume davant una Generalitat intervinguda i clausurada… I un home i un ukelele cantant Al·leluia en un petit bar de la Rambla. Send in the clowns.
Bé, ironies a part, aquell divendres certament era difícil concentrar-se en la música i no sortir a celebrar la nova República abans no s’enfonsés el món. Però la cosa tampoc va anar tant malament i poc a poc el bar es va anar omplint a mitges i vaig poder fer el concert sencer amb les meves versions de Cohen & Ukelele que ja tenia una mica més rodades. De tota manera, davant la recta final de la temporada millor agafar-se a una fusta més sòlida per navegar enmig de les aigües revoltes: calia recuperar la gran guitarra Godin i afinar bé.

Dijous 23 de novembre 2017

VOILÀ CAFÈ-TEATRE (MANRESA)

Aquest era un concert important personalment, ja que feia més de 3 anys que no tocava en aquesta fantàstica sala manresana on havia actuat bastants cops entre 2011 i 2014 però quasi sempre amb un altre projecte – els “Alquimístics”, centrat en les versions de Dire Straits i Mark Knopfler i l’acompanyament de la poderosa guitarra elèctrica de l’Edu. Ara estava sol davant el perill i havia de guanyar-me de nou aquell públic. Però allí són molt bona gent i també van venir a veure’m alguns familiars i vells amics que van fer-me sentir molt ben acollit. Vaig interpretar les grans cançons del mestre amb la seguretat de la guitarra de sempre, i l’emotivitat que suposava ja un any de la desaparició del mite. També especialment per aquesta ocasió vaig preparar alguns clips d’àudio amb la veu de Cohen recitant o introduint alguns temes, i això ajudava a pulir una mica l’espectacle i les transicions entre cançons. La sala feia força patxoca per ser un fred dijous de novembre, amb 40 o 50 persones molt entusiastes. Inclús vaig vendre uns quants CD’s del meu disc del 2006 i vaig poder fer net d’aquell antic stock. Manresa sempre quedarà per mi emmarcada en or dins la geografia espiritual cohenista.

(Fragment “I’m Your Man” en directe al Voilà)

Dimecres 29 de novembre 2017

BAR PASTIS (EL RAVAL – BCN)

Per acabar d’arrodonir aquest novembre de records cohenians, ara tocava un nou dimecres nit a l’usual bar Pastis barceloní. Jo venia bastant motivat i preparat després del bolo de Manresa i podíem dir que estava en el moment dolç de l’any pel que fa a concentració i interiorització del meu paper en aquesta auca.
La nit va començar tranquila però amb bon peu, amb la companyia de Juanjo i algun altre supporter de bon cor. Però poc a poc, ja sigui pel fred que feia als carrers o perquè aquest dia al Raval no hi havia res més interessant, el bar es va anar omplenant fins l’últim mil·límetre quadrat i vaig estar cantant la meva serenata cohenívola fins l’extenuació, gairebé podíem dir que vaig fer un doble passi entre peticions i diversos bisos. Havíem començat a les 22.30 i a la una de la matinada encara entonava les últimes restes del manjar, entre les quals algunes rareses no gaire habituals com “Dress Rehearsal Rag”, “Paper-thin Hotel” o “Nancy”. Dóna gust sentir aquest apreci i respecte tant generalitzat i transversal per les delicades cançons de Leonard i per la tasca transmissora d’aquest humil servidor.

Divendres 15 de desembre 2017

BAR PASTIS (EL RAVAL – BCN)

Un any després, el Steven va muntar una nova trobada de cantautors per homenatjar al nostre gran home. Per variar una mica i provar algun matís diferent, aquest cop m’hi vaig presentar amb un “guitalele” electro-acústic (guitarra petita, afinada més aguda) i vaig cantar dos temes de valor segur: “Everybody Knows” i “Tower Of Song”. I també d’afegit, ja que ningú altre se l’havia demanada aquest cop, un emotiu “Chelsea Hotel” -amb la dolça veu de la Luz fent costat- i també un “The Partisan” final. Sempre és molt bonic compartir aquestes cançons i conèixer noves veus que hi aporten el seu color. Hi va haver versions molt boniques com les del Davy (rollo folk cantant unplugged “Tonight Will Be Fine” i “Passin’ Through”), i també oportunes recitacions de poemes de l’òrbita cohenística. El bar estava, com l’any anterior, ple a vessar i es va demostrar que l’estimació i admiració cap a l’obra d’aquest home segueix ben present i ben endins.

Divendres 29 de desembre 2017

BAR PASTIS (EL RAVAL – BCN)

No sé què passarà en aquesta última parada en el llarg camí, tant de bo sigui una bonica cirereta per culminar aquesta temporada tant intensa i satisfactòria musicalment. Per la meva part, intentaré posar tota la carn a la graella i oferir un compendi dels millor moments de tot plegat i inclús treure alguna sorpresa final del barret. M’encantaria que m’acompanyéssiu en aquesta darrera cerimònia de veneració cap a la figura més estimada del meu santoral particular: L.Cohen (1934-2016), descansi en pau i en plena harmonia allà a la Torre de la Cançó.

Sincerament, George.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *