ACORDS EN VERS: Poesia i Cançons

ACORDS EN VERS: Poesia i Cançons

Reconec que la poesia sempre m’havia costat i, en alguns casos, directament ni l’entenc… Tot i així, fa uns anys vaig començar a rebuscar en els versos dels poetes a la recerca de lletres per fer cançons, ja que em trobava en un cert bloqueig a l’hora d’escriure. No és que no tingués coses a dir, sinó que moltes ja les havia dit en les meves cançons anteriors i els temes i les metàfores es repetien irremediablement (els somnis i la realitat, el temps i l’espai, el joc i l’atzar, els viatges solitaris, els desamors i la incomprensió, la vida que passa, les angoixes existencials, etc etc). I el cert és que vaig anar trobant la solidaritat poètica d’autors que parlaven de tot això amb un domini del llenguatge molt més excels que el meu.

Per ser justos, he de dir que el primer poeta que em va tocar de prop fou Leonard Cohen, ja que ell abans que res es va dedicar a la poesia, i a mi la seva manera d’expressar-se sempre m’ha arribat ben endins. També vaig demanar auxili al meu amic Artur (arturrodriguez.com) com a lletrista, i vaig fer un parell de cançons amb textos seus (“La Ciutat” i “L’Oncle Cohen”, justament).

Més endavant, cap a l’any 2012, vaig interessar-me per Joan Margarit ja que em semblava una veu molt potent, amb uns versos molt cultes i ben calculats, però a l’hora de llenguatge directe i totalment comprensible. Em vaig dedicar a posar música a uns quants poemes d’ell que vaig seleccionar meticulosament i la veritat és que aquest procés de treball em va resultar molt efectiu ja que un cop la lletra estava fixada de forma immutable, la música em sortia més fàcilment o, si més no, era un repte que m’agradava: resoldre el puzzle de les notes i les paraules. D’aquí en va sortir un disc sencer (“El Mestre Margarit“) publicat a principis del 2013.

Amb aquest humil bagatge poètic, aquell mateix any vaig conèixer la Mireia Companys, que és una poeta de la meva generació. Ens va presentar una amiga en comú i va encertar-la en suposar que podíem trobar bona sintonia poètico-musical. Efectivament, un vespre de novembre vam estar sopant i compartint versos i cançons, i això va donar peu al cap de poc al projecte “Acords En Vers”. I la Mireia també em va assenyalar en la direcció d’alguns autors seus de referència, principalment Joan Vinyoli i Gabriel Ferrater, a qui igualment vaig llançar el meu ham compositiu.

D’entrada sempre em costa embarcar-me en qualsevol mena d’associació o col·laboració, per no parlar ja de compromisos o responsabilitats… Però és clar, si la motivació i els resultats (artístics) són satisfactoris, llavors jo no em vull perdre mai la possibilitat d’agafar un tren cap a nous horitzons. I quan vaig escoltar la Mireia recitar “Els Carrers Han Perdut El Nom” em vaig adonar que allí hi havia una matèria prima de molt bona qualitat per posar-m’hi a treballar. Aquesta va ser justament la primera cançó que vaig fer musicant els seus versos i possiblement és la meva preferida. Crec que té molt potencial, és curta i concisa i s’escau molt al meu estil. Potser algun dia podré gravar-la amb una gran banda i sonarà per tot arreu. Fins i tot se m’havia acudit traduïr-la a l’anglès, malgrat que els U2 ja en tenen una que es diu “Where The Streets Have No Name”. Sigui com sigui, vaig gravar aquesta maqueta jo solet i això va ser el detonant d’altres creacions.

Pel que fa la Mireia, ella crec que té com a favorita una altra: “Caminar Del Temps“. A mi també m’agrada molt, va ser la segona que vaig musicar, però potser té un estil de cantautor més clàssic, de la vella escola. Aquest era un poema inèdit que no tenia títol definitiu (no estava al seu llibre “Perfils de la inconsistència”) però sí que havia format part d’un projecte fotogràfic i poètic anomenat “Interpretazioni”, així que jo molt content de posar-hi cullerada i interpretar-lo a la meva manera.

En total, varen ser cinc les cançons que vaig fer per al projecte “Acords En Vers”. I durant l’any 2014 vam presentar-ho en alguns recitals, a Girona (una nit de primavera al compàs de les cerveses i ratafies fins la matinada) i a Barcelona (a la tardor, a la Poeteca i al Club Cronopios).

Ara Mireia Companys acaba de publicar un nou llibre molt recomanable (“Un Brot de Febre”), ple de versos que segurament podrien inspirar-me noves melodies. Tan de bo els astres i les circumstàncies m’ho permetin, qui sap. Que no pari la música ni la poesia, que tant bona companyia fan.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *