QUI ÉS GEORGE BUSKER?

George: Jordi, en anglès. Busker: Cantant de carrer, músic ambulant.

Potser us estareu preguntant: qui carai és aquest George Busker? Bé, no sé, jo tot sovint sí que m’ho pregunto. Deixeu-me rumiar-hi una mica doncs, i us ho explico.

George Busker és Jorcx. Jorcx és Jordi Calmet Xartó. Aquest sóc jo. O potser millor dit, George Busker és el nom artístic inventat per Jorcx. Jorcx és un altre nom que en realitat no volia ser artístic exactament, és més aviat un acrònim: les inicials de Jor-di Calmet Xartó. De fet tot va sorgir així, quan em vaig crear un compte de correu electrònic cap a l’any 98, vaig posar-me jorcx@hotmail.com. Com podia haver sigut jordicx, o jordicalxar, etc. Donat que el meu nom Jordi era bastant corrent en aquelles èpoques del pujolisme i cruyffisme, a mi sempre em molava més que em cridessin per “George” rollo English, i no pas per “Calmet” a seques com solia passar. I vaig pensar que Jorcx sonava més o menys similar a George, i era més original. Aquesta gran idea m’ha acompanyat des de fa cosa de vint anys i em sembla que mai ha acabat de quallar del tot en l’imaginari col·lectiu, ni en la meva pròpia auto-estima, ja que una paraula amb tres consonants seguides d’entrada no convida gaire al boca-orella. Així que un dia em vaig cansar de mi mateix i vaig inventar-me un alter ego que, ara sí, es diria George. Busker, George Busker. Per servir-los. Per fer-ho més fàcil. I que soni guai, si pot ser. Però suposo que per molt que m’amagui rere caretes estrafolàries i altisonants, la gran pregunta continua suspesa.

Qui és George Busker? Qui sóc jo? Anem a pams. Prepareu-vos una bona infusió. O un porret. Ànims.

 

1975-85: QUÈ HI FAIG JO AQUÍ?

Vaig néixer a Manresa, el cor de Catalunya, l’any 75. La meva infància va ser prou feliç i comfortable. Tranquis, no us vull fotre el pal. Per resumir, diguem que era un bon noi una mica mimat i també rabiüt, estudiant cumplidor i esportista voluntariós. Diria que encara sóc així.

Quan els meus somnis eren blaugranes

Mai m’hauria imaginat que acabaria sent músic. A la meva família no hi havia gaire tradició d’això. I vaig començar amb mal peu: quan tenia sis o set anys, em van apuntar a classes de flauta. Entre moltes altres activitats extra-escolars d’incerta fortuna (tenis, bàsquet, judo, francès, anglès, cataquesi, natació, gimnàsia competitiva), això de la flauta crec que va ser el més traumàtic de tot. A l’escola també fèiem classe de Música. Però així com les Matemàtiques i el Dibuix se’m donaven força bé, allò de la música per mi era quasi com Física Quàntica, i no recordo que em despertés gaire emoció. I un dia de sobte, crec que la senyoreta em va veure endormiscat i em va fer sortir a la palestra a entonar una cançó que ens estava ensenyant, possiblement una de Xesco Boix. Jo estava pàl·lid i petrificat, com si tingués davant meu una esquadra d’afusellament. Però enlloc de posar-me a plorar o pixar-me a sobre, per sorpresa meva i dels altres nens, de la meva gola va sorgir una dolça melodia. Juraria que mai més he cantat tan bé o tan afinat com en aquell moment de glòria iniciàtic. És possible que el silenci respectuós que es va fer a la classe després del meu solo amb do de pit, que a mi em va omplir d’orgull, no fós tant d’admiració com voldria creure sinó que els companys estaven més garratibats que jo davant d’aquella professora no gaire empàtica i amb certes tendències pre-constitucionals.

El cert, però, és que això no va ser el principi de cap carrera meteòrica a l’estrellat, ni vaig veure la llum ni em vaig convertir en cantaire de Montserrat. Per ser sincers, puc dir que vaig continuar fingint en les corals de l’escola, obrint i tancant la boca sense treure cap so. I només sota els llençols m’atrevia algun cop a repetir i reviure els meus cants de sirena -o de hiena- mentre somiava amb els gols de Schuster, la barca de Chanquete o les azafatas de l’Un Dos Tres.

Poc a poc vaig anar coneixent més cançons, i algunes inclús m’agradaven força. Sempre hi havia alguna cosa sonant al toca-discos del menjador de casa, al radio-casset de la cuina, o al cotxe. La meva educació musical popular d’aquella època bàsicament es fonamentava en els següents pilars bàsics: La Trinca i Roberto Carlos (de part del meu pare), Julio Iglesias (mare meva), i els Hombres G (gràcies a la meva germana).

Aquestes doncs van ser les primeres cartes que vaig trobar-me en una partida que tot just començava… La venjança seria llarga. Espereu, eh, no marxeu que ara m’he animat i ho confessaré tot.

1986-1993: HI HA VIDA MÉS ENLLÀ DELS EXÀMENS

Continuo fotent el pal doncs, sorry.

Als deu anys, vam anar a viure a Barcelona. I amb el canvi de lloc i d’escola vaig albirar nous horitzons musicals. Era la gran ciutat i eren els anys vuitanta. L’època Michael Jackson, coi. I Lionel Richie. Stevie Wonder, I Just Called To Say I Love You. Spandau Ballet. Duran Duran. Madonna. La cançó Words i la Dolce Vitta. Los 40 Principales. Mecano. El Último De La Fila. Loquillo. Duncan Dhu. Gabinete Caligari. La Unión. La Guardia. Los Rebeldes. Doncs sí, jo no en tenia ni flowers de música però hi havia moltes cançons que se’m quedaven enganxades i no me les podia treure del cap.

Però a part de La Trinca, dels quals em sabia absolutament totes les cançons de memòria, existia més música pop en català? Doncs sí, i la tenia ben a prop. Hi havia els N’Gai N’Gai, que sonaven molt a la ràdio aquelles temporades 86-88, temps abans del boom del rock català. I els N’Gai N’Gai no sonaven només a la ràdio, també ho feien al meu cole. En Jordi Bastard, el cantant i líder del grup, era professor d’Història. Portava una doble vida diguéssim, era una mena d’Indiana Jones que de bon matí anava en traje i ens donava lliçons d’Egipte o l’Antiga Grècia, i de nit es posava la xupa de cuir, i les ulleres de sol, i feia ballar al jovent per les discoteques urbanes o de la costa. En definitiva, era el profe més guai de tots. I una vegada en unes colònies, un vespre tots sentats en rotllana, quan el vaig veure agafar la guitarra i cantar-nos les seves cançons, jo em vaig quedar embadalit, se’m va il·luminar el cor, se’m va regirar la ment, i vaig tenir una visió clara i nítida que jo de gran volia fer allò. Tenia tretze anys, i ja podia espavilar-me a aprendre a tocar la guitarra si realment volia cumplir aquell somni, que realment semblava molt agosarat.

Però en realitat jo no volia tocar la guitarra per acompanyar cap foc de camp. Jo no ho era gaire de kumba, més aviat era un nen pijet de la zona alta de Barcelona. Però vaig suplicar perquè em regalessin una guitarra, elèctrica: acabava de descobrir els Dire Straits. Vaig començar la casa per la teulada. Abans d’aprendre a fer cap acord amb la guitarra per poder cantar i acompanyar-me, ni que fós un Do, Sol o La menor, se’m va posar entre cella i cella el solo de Sultans Of Swing, i me’l vaig aprendre de pe a pa, con mis manitas.

Fós com fós, la meva musicalitat no semblava tenir gaire futur. A l’estiu, vaig intentar estudiar un totxo immens, un Manual De Guitarra, i no entenia gairebé res. Era una mica humiliant, jo que sempre treia bones notes en tot, excepte en Literatura i coses així més cultes (la poesia quedava encara molt lluny). Posteriorment em van inscriure a l’Aula de Música, on hi havia músics de debò, per aprendre solfeig des de zero i saber com es tocaven les sis cordes. En realitat no sé si vaig aprendre gran cosa ni si les meves aptituds eren gaire vàlides, i vaig ser-hi només un curs. Però algo és algo. Recordo l’examen final de dictat de solfeig on em queia una suor freda perquè la meva oïda no estava acostumada a escoltar cap instrument noble com el piano, no pillava ni una. Però sorprenentment, no sé si per xiripa o intervenció divina, es veu que vaig clavar-les totes, nota per nota en el pentagrama, i el professor em va felicitar pel meu bon progrés. Encara flipo. Ja havia fet el meu particular servei militar musical doncs. I amb això també finalitzava l’etapa EGB. Que comenci la festa, vinga. Doneu-me rock’n’roll.

Als peus de Mark Knopfler

A segon de BUP, als setze anys, vam formar un grupillo amb els companys de classe. La meva primera banda, uau. Ens dèiem: The Res. Molts records, companys. Jo continuava obsessionat amb els solos de guitarra del Mark Knopfler, que amb sang suor i llàgrimes podia més o menys trampejar. Però durant aquella temporada, i forçat per les circumstàncies d’haver de tocar cançons que jo no coneixia però que pels altres membres eren tant o més importants com les que m’agradaven a mi, vaig anar ampliant el meu ventall de cultura rockera: Eric Clapton, The Beatles, Rolling’s, The Police, Queen, Led Zeppelin, U2, Sopa De Cabra… I fins i tot unes quantes cançons de collita pròpia, olé. No pas meves però, sinó que aquestes composicions eren de l’Ernest, l’Uri o el Pere, que s’ha de reconèixer tenien molt més talent que jo, cantaven de perles i em portaven força temps d’aventatge en coneixements i vivències musicals. Sigui com sigui, encara que la meva aportació al grup va ser bastant limitada i va durar el que va durar aquell curs, fou un bonic tast d’un món que jo desconeixia totalment: acords, melodies, solos, assajos, amplis, equips de so, concerts, nervis, groupies, birres, cubates, festes… Sexe, drogues i rock’n’roll? No ben bé, ehem, jo era encara un pipiolo i tan sols somiava truites en aquells moments. Deixem-ho en rock’n’roll, d’estar per casa.

Què carai, principis dels noranta a Barcelona va ser una època collonuda pel rock i la música que m’agradava. Vaig anar a un bon fotimer de concerts d’artistes internacionals: Sting, Joe Cocker, Tina Turner, Bryan Adams, Paul McCartney, Elton John… I sí, l’any 92 per fi també vaig poder veure en directe a Dire Straits. Això de la música molava. I encara quedava molt terreny verge per explorar.

1994-99: LA TRAVESSIA DEL DESERT

La meva llista mitòmana anava creiexent i vaig anar incorporant alguns grans noms al meu bagatge personal: Bob Dylan, Leonard Cohen, Bruce Springsteen.

La meva vida social, tot sigui dit, tampoc era per tirar coets. Els anys de BUP-COU i els primers d’universitat exigien moltes hores d’estudi i dedicació, sobretot si volia que la meva bona reputació d’estudiant continués donant resultats acadèmics i satisfaccions familiars. Així doncs passava gran part del temps tancat a casa entre llibres, quaderns i calculadora. Les meves poques sortides es limitaven bàsicament a anar a algun concert dels meus artistes preferits, o per passar pel carrer Tallers o a la Fira del Disc de Col·leccionista a comprar discos pirates caríssims i de dubtosa qualitat sonora, que jo gravava en cassets manufacturats i escoltava al Walkman fins l’extenuació.

I allí tancat al meu quarter, a part de donar voltes als mateixos CD’s, també escoltava molt la ràdio. I per les ones sonava molta música que m’agradava. Escoltava La Nit Dels Ignorants, cada nit, i els caps de setmana el Tarda Tardà i un altre programa curiós, surrealista i divertidíssim: Clixtabrugui. I també Sintonia Alfa, la meva porta d’entrada a l’univers paranormal i conspiranoic.

Bé, no cal que ara us doni gaire la tabarra amb les meves penes i misèries de l’adolescència, que tampoc van ser tant greus. Però ja posats deixeu-me dir només que per curar els mals moments, a part de la música, tot allò que em fés riure de debò per mi era molt important. Així, a part de mitificar i seguir obsessivament els grups que m’agradaven, també tenia l’ull posat en tots aquells que aconseguien arrencar-me grans rialles: l’Eugenio amb els seus chistes, La Trinca, Pedrito Ruiz, El Tricicle, N’Hi Ha Que Neixen Estrellats, Mikimoto, Buenafuente, La Pantera Rosa, Hotel Fawlty… Monty Python.

I Clixtabrugui, el programa de Catalunya Ràdio que presentaven Ia Clua i Jordi Batiste. Aquells personatges em despertaven molta curiositat i va resultar que a part de locutors també eren músics d’una època que jo desconeixia: l’ona laietana de la Barcelona dels anys 70’s. Doncs em vaig convertir en un gran fan i seguidor d’ells. Quan van deixar de fer el programa, van tornar a la carretera com a Ia & Batiste, i els vaig poder veure en directe alguns cops. I allò va ser la meva iniciació a tota aquella altra música que us deia: Pau Riba, Sisa, Toti Soler, Max Sunyer, Oriol Tramvia… També d’alguna manera va ser la meva aproximació a una realitat musical allunyada dels grans estadis o pavellons, va ser el meu descobriment del món dels cantautors. Però és que Ia & Batiste ho eren tot: cantants, cantautors, grup de pop-rock, músics experimentals, radiofonistes, humoristes, publicistes… I eren amics del Serrat. I del Lluís Llach. I del Tricicle. I de la Guillermina Motta. I tot això m’entretenia molt i em feia bona companyia, i em feia somiar.

Doncs bé, ja que el somni de fer una banda de rock de gran èxit mundial no l’acabava de veure a l’abast, vaig trobar una manera diferent de gaudir de la música i també de crear-ne. Es tractava de fer cançons jo mateix, amb el meu llenguatge íntim i personal, i també cantar versions de les que més m’agradaven, a la meva manera i sense grans pretensions. I explicar alguna història divertida, o algun acudit surrealista. Perquè, total, cantant jo sol davant del mirall o la càmara de video, o per algun amic còmplice que riés les gràcies, ja es tancava el meu petit cercle artístic. No és que no tingués grans somnis ni ambicions eh, és que el món no m’entendria. El meu univers era massa privat. O massa comú. I jo mai seria Mark Knopfler. O potser sí que ho era, dins el meu cap. Però no estava pas sol en aquesta travessia del desert. Tenia pocs amics, però els que tenia compartien tot això. Amb l’Artur, en Dani, en Xavi, en Joel, ens muntàvem les nostres vetllades musicals i cine-fòrums. I alguna sortida noctàmbula inclús, no massa exitosa en el camp femení…

L’Artur i jo vam fer un duet anomenat Gèmini, i fèiem versions i cançons pròpies en el més pur estil pop-català modernet vintage. Potser ens vam avançar al nostre temps i el “públic” (quin públic?!) no va respondre (fiu fiu). Potser tampoc ens ho vam currar gaire. Potser no érem gens bons. Ep, però vam fer un concert mític a l’estranger: a Andorra. Mític, perquè va ser l’únic. No vam durar gaire més, el món de la música era realment durillo. I l’Artur somiava ser actor i escriptor -no ho tenia pas fàcil tampoc- i el cert és que ja despuntava en aquest camp. I jo somiava en… Bé, jo no sé què somiava, estudiava coses però tampoc sabia què volia fer a la vida. No sabia ni tan sols de què anava la vida. No sé si ho sé encara. Només sé que no sé res. I així anar fent.

El camp femení he dit abans? Ai senyor, allò semblava encara més costerut que muntar una vida artística. Alguna amiga tenia, eh, i fantasies també és clar. Com us dic, en algunes coses vaig avançar-me al meu temps, i cap aquell any 97 ja tenia internet i correu electrònic. I dins la meva lògica, quasi per l´únic que vaig utilizar-ho fou per buscar coses dels Dire Straits. I vaig anar a parar a un fòrum o una llista de correu de fans dels Straits, i curiosament allí vaig conèixer una noia, a través de mail i després en una cita real. Ens vam fer col·legues i alguns dissabtes a la tarda quedàvem i miràvem vídeos de concerts i tal. De fet això per mi era el súmum de la felicitat i l’erotisme. Perquè no ens vam casar, mmm? Doncs suposo que perquè en aquell moment, els seus desitjos més profunds no estaven a l’altre cantó del sofà, sinó entre els dits màgics del senyor Mark que apareixien a la pantalla del televisor. O segurament eren els meus desitjos profunds els que estaven allí entre les cordes, o contra les cordes, d’una guitarra.

2000-09: PUJADA I BAIXADA DEL CANTAUTOR JORCX

S’acabava el mil·leni, i jo tenia unes quantes cançons composades per mi, a base de grans empanades mentals, nits d’insomni, estius solitaris, licors indigestos, amors platònics i, ja ho he dit, moltes palles mentals (i de les altres). S’estava gestant ara sí la meva gran posada de llarg com a cantautor. El cocktail semblava perfecte, per fracassar, o per passar totalment inadvertit. Però no totes les cartes eren dolentes, i el destí va voler donar-me una petita oportunitat a vera què podia mostrar-li. Començava l’era Jorcx, amb molt bona companyia.

El cert és que jo no havia estat mai en cap estudi de gravació, ni realment m’ho havia imaginat. Sí que em feia gràcia gravar-me en plan casolà, en un aparell un quatre-pistes, o en un casset dels de tota la vida. Però el món dels estudis de gravació i la producció professional només el coneixia pel que havia vist en algun documental dels grans artistes, no pas perquè m’interessés el tema tècnic. Però de repent se’m va obrir una via. En un sopar d’antics companys del cole, vaig parlar amb l’Ernest (membre fundador dels The Res) i resulta que el tio estava molt ficat en això i acabava de muntar una petita productora musical junt amb el Santos, a qui també coneixia de l’escola. Jo tenia les meves primeres cançonetes recent fetes i la temptació de veure si podien sonar xules va ser molt grossa. Tant grossa que els següents deu anys me´ls vaig passar anant i venint regularment, una vegada i una altra, a l’estudi Blind Records, per donar forma a cançons, maquetes, rareses personals, discos, i somnis de grandesa musical i egocèntrica. I al llarg d’aquell temps, potser la meva música no va arribar massa lluny, però la factoria Blind sí que va anar creixent molt i el Santos i el Fluren han arribat a convertir-se actualment en uns dels més prestigiosos productors del país.

La primera maqueta de Jorcx (2000)

I en aquest viatge en què jo anava gravant les meves coses, també vaig tenir l’acompanyament d’altres vells i nous amics i músics ben aplicats i solvents. L’Uri al violí, o en Jorge i el Lluís, al piano. I tots els companys de Blind’s que sempre van creure en mi, fins i tot més del que potser hi creia jo.

La meva pròpia vida professional tampoc és que estigués gaire definida i, a part de la música, les feines que havia conegut no m’agradaven. I vaig anar fent coses més esporàdiques i poc fiables. Per exemple, vaig treballar uns quants anys de figurant en rodatges de publicitat, cinema i televisió. En aquella època a Barcelona, abans de la gran crisi, hi havia certament molta feina d’això, i així anava tirant i tenia marge de maniobra per poder fer algun concertillo de tant en tant i les gravacions successives dels meus discos, que tot i que no tenien gaire repercussió en el món exterior, d’alguna manera donaven sentit a la meva existència erràtica, ja en plena trentena.

Esperant senyals del més enllà (2007)

Espereu, encara hi ha més. Hi va haver una altra persona molt important per mi que va donar-me la seva confiança i l’oportunitat d’aprendre de la música i de la vida dels músics. Era l’Ia Clua, el meu admirat Ia dels Ia & Batiste, que per art de màgia va aparèixer a la meva vida de nou, arrel d’una coincidència a través d’uns amics de la família (que eren justament la seva nova família llavors). L’Ia em va obrir les portes del seu propi estudi de gravació i productora musical, a la Rambla Catalunya, i em va donar un cop de mà en els meus primers discos i jo també li vaig oferir la meva col·laboració amb allò que bonament podia o sabia fer. I en aquell petit estudi vaig passar potser els meus millors anys d’aprenentatge i creació musical, colze a colze amb l’home del Clixtabrugui en persona, des de l’altra banda de la tramoia. I vam riure molt. I treballàvem quan hi havia feina. I fèiem molts carajillos entre feina i feina. I parlàvem de les nostres històries. I miràvem concerts i pel·lícules antigues. I partits del Barça. I compartíem acudits i anècdotes surrealistes. I per allí anaven desfilant també altres personatges de la galàxia artística nostrada, músics de jazz, creatius publicitaris, actors de teatre, directors de programes de tele, etc etc. I així aquell estudi durant cinc anys ben bons va ser un petit gran refugi per mi, en sentit figurat i literal, ja que fins i tot hi vaig passar alguna nit dormint al sofà, o amb algun ligue més o menys dissortat. I entremig dels projectes i compromisos, l’Ia també treballava en les seves noves cançons, que s’anaven coent a foc lent, i que finalment va gravar en un disc que vaig poder veure néixer i créixer, entre el seu estudi i el del Pep Sala (un altre mestre de la música del noste país), a Santa Eulàlia de Riuprimer. Aquell disc titulat “El Món On Visc” va ser malauradament el darrer d’Ia Clua, el seu llegat. Al cap d’un temps l’Ia se’ns en va anar. Va morir, però Moto Clua no morirà mai. Segur que segueix brillant des d’allà dalt, cantant i rient, amb el seu amic Gato.

Cantar amb Ia Clua, un somni bonic

Curiosament, jo als primers anys de boom del rock català no hi vaig parar massa atenció perquè estava molt embobat amb els meus idolatrats Dire Straits, Bruce Springsteen etc. Però al cap d’un temps, i especialment després d’aquestes coneixences en primera persona, he acabat apreciant-los i seguint amb la mateixa passió també totes aquelles bandes i músics tant importants i populars del nostre país. Sopa De Cabra, Sau, Els Pets… I potser per expiar aquest pecat original, mentre el cantautor Jorcx anava fent però tampoc s’acabava d’enlairar, vaig tenir un altre projecte compartit amb la Lauri, una noia cantant que vaig conèixer en un dels rodatges on fèiem de figurants. Ens vam dir CataKumbes i fèiem versions acústiques dels clàssics del rock català, i algunes altres cançons internacionals també. La idea era fer algo minimalista, de petit format, a guitarra i dues veus, com els Simon & Garfunkel dels primers temps. Com si fós així de fàcil, tu. Però ho vam fer i va ser tot un aprenentatge per mi ajustar la meva veu a l’harmonia d’una altra.

Val a dir que realment m’omplia d’orgull veure que les meves cançons, com a Jorcx, poguessin arribar de tant en tant a altres oïdes i fossin ben rebudes. Era tot una proesa aconseguir que aquestes històres i emocions traspassessin més enllà de la meva pròpia bombolla. Però també és just reconèixer que el meu ressò més destacable no va ser pas per cap disc de cançons originals meves, sinó per un àlbum que vaig fer de versions del Leonard Cohen, adaptades al català. I curiosament aquest disc va coincidir amb el ressorgiment i tornada als escenaris del mateix Cohen. Potser això va fer que arribés una mica més lluny, gràcies a l’interès i la popularitat renovada cap a aquest gran cantautor i poeta. I jo que me n’alegro, gràcies Leonard. La teva màgia segueix present amb més força que mai. El tema Leonard Cohen segurament mereixeria tot un capítol apart que ara mateix no em veig en condicions d’escriure. M’estic allargant massa, em sembla. Anem tancant temes.

Posem que l’era Jorcx, és a dir, el gruix de la meva carrera artística en solitari com a tal, va durar just aquella dècada primera dels anys dos mil. Vaig veure així acomplert d’alguna manera el meu somni de donar a conèixer les meves cançons i fer de cantant, i també vaig despertar-ne. Sense grans focs d’artifici ni parafernàlia, vaig experimentar moments dolços i d’altres més amargs. Els alts i baixos normals de qualsevol història, a petita escala, però magnificada dins la meva ment.

En resum, com a moments positius destacaria sobretot la gravació i publicació del primer disc (Racons Del Temps, del 2003) i tres anys més tard, el disc d’homenatge a Leonard Cohen, amb totes les bones estones compartides durant aquests processos intensos i les bones ondes rebudes. Lògicament, després d’aquests moments d’il·lusió, grans esperances i subidón interior, sempre acostuma a venir la baixada i la cruesa tossuda de la realitat. Tampoc voldria refregar-me ara en cap moment negatiu concret, no val la pena, i de totes les experiències se n’aprèn. En tot cas, la creu de la moneda seria bàsicament aquella sensació de buidor a la qual de tant en tant s’ha d’enfrontar qualsevol músic o artista ambulant inevitablement, per exemple, en alguna nit plujosa de novembre o febrer, carregant la guitarra i els trastos, tornant d’algun bolo desangelat, algun dissabte a les quatre o cinc de la matinada per carreteres solitàries… I que quedi clar que no ha sigut així pas gaire vegades, gràcies a Déu o als astres. Bé, ja se sap, això és el que hi ha. A vegades es guanya, es perd, o s’empata. That’s what it is, man.

2010: SI NO HO POTS FER GRAN, FES-HO PETIT

Al començar la nova dècada i en plena crisi econòmica mundial i particular (sense ofici ni benefici, ni cap gran rèdit artístic per justificar-me tampoc), necessitava fer net d’alguna manera i simplificar les coses. Ara que ja tenia clar que aquest camí finalment l’havia de fer tot sol, perquè era el meu camí i la meva opció personal. El més important era anar lleuger d’equipatge, i l’equipatge bàsicament era jo mateix.

Necessitava posar-me les piles en quant a coneixements musicals, tecnològics o informàtics, per poder continuar creant i gaudint del meu propi jardinet de joguines i castells de fum, i en definitiva intentar ser una mica més autònom. Tampoc feia falta gaire infra-estructura, però sí posar una mica d’ordre i renovar alguns aparells. Així vaig muntar-me un estudi bàsic de gravació, amb ordinador portàtil i un micro, en una habitació de casa la meva mare. L’habitació i la casa que des dels deu anys sempre ha sigut casa meva. Es tractava d’intenar reproduir tot allò que més o menys havia après i toquetejat a l’estudi de l’Ia o del Santos, però a nivell mínim i tenint en compte que la meva paleta de domini d’instruments no era gaire àmplia. Em defensava amb la guitarra, d’acord, i poc més.

Posats a ampliar les possibilitats sonores, vaig començar per lo fàcil: ukelele. L’ukelele havia tingut uns certs moments de popularitat aquí Catalunya per gentilesa dels Manel, però també és un instrument que el George Harrison estimava molt, i dona el seu joc. Ja que es tracta justament d’això, de jugar, a la meva habitació. També vaig voler aprendre una mica l’harmònica, que el Bob Dylan i el Bruce la tocaven en les seves etapes acústiques en solitari, i és una manera d’omplir les cançons amb solos quan no hi ha cap altre músic acompanyant. Aquesta va ser la meva gran re-invenció artística jeje, yeah, molt trencador eh. Què us esperàveu? Loops i bases electròniques? Mantres i música espiritual? Free-jazz?

En aquells mesos, també em vaig dedicar a anar provant cançons que simplement em venien de gust per la curiositat de cantar coses diferents i intentar aprendre nous acords, o simples divertiments. Aquest procés llavors va donar peu al projecte George Busker pròpiament dit, que no era més que un alter ego com Ricardo Solfa / Sisa, Serrat / Tarrés, Jordi Batiste / Rocky Muntanyola o David Bowie / Ziggy Stardust. També era per intentar distingir entre Jorcx i George Busker, diferenciant el meu projecte més íntim i personal, en català, del que eren purament actuacions on feia versions en anglès. Però tot i així, la línia divisòria tampoc era molt clara, perquè jo sempre havia alternat les dues coses, cançons pròpies i versions, fins i tot en català i anglès en els mateixos concerts. I el balanç cada cop s’inclinava més cap a les versions, tant per part del que la gent o els responsables dels bars volien escoltar, com del que jo tenia el valor d’oferir.

Concert al Voilà (2010)

Sigui com sigui, Jorcx no va desaparèixer pas del mapa, i entre 2010 i 2013 vaig tornar a gravar a Blind Records un parell de discos molt dignes, i també molt poc exitosos a nivell de repercussió mediàtica podíem dir. Vaja, que res de nou sota el sol, però el camí es fa caminant. I cantant.

2011-15: SEGONES PARTS MAI NO SÓN NOVES

Seguint aquesta línia d’anar explorant coses diferents però conegudes, i també re-obrint certs comptes pendents del passat, el destí va voler que l’any 2011 em retrobés amb l’Edu,  un company d’escola tant o més fan que jo dels Dire Straits. Sense pensar-ho gaire, vam muntar el projecte Alquimístics que intentava repassar en petit format totes les cançons mítiques que tant ens agradaven. Érem com el Mark Knopfler però desdoblat, l’Edu feia els solos de guitarra elèctrica i jo cantava i tocava l’acústica. Durant uns tres anys o més, vam fer força concerts en diferents locals. Fins i tot vam actuar a Suïssa, on l’Edu estava instal·lat per motius professionals. No sé si som gaire bons músics, però està clar que en quant a Dire Straits i Mark Knopfler ningú hi posa tanta passió i coneixement de causa com nosaltres. Home, potser hi ha unes moltes altres bandes de tribut que també ho fan, d’acord. Però nosaltres ho fèiem fàcil, senzill i directe, i amb molta honestedat, això sí.

Alquimístics Live

Finalment, potser també per compensar aquesta etapa poc creativa personal, sobretot a nivell de lletres, i per descobrir nous llenguatges em vaig interessar pel món de la poesia. No és gaire original, ja ho sé, però tot cantautor tard o d’hora acaba bevent d’aquesta font inesgotable. La veritat és que fa cert respecte, la poesia. Però val la pena entrar-hi, sí, els poetes són uns bons guies o acompanyants, o fars, per il·luminar una mica la fosca existencial. I així, en aquest temps vaig endinsar-me en els versos de Joan Margarit i vaig pescar-hi algunes cançons, i igualment de Joan Vinyoli i Gabriel Ferrater. I seguint per aquest camí, va sorgir un altre projecte compartit, anomenat Acords En Vers, on vaig cantar de la mà de Mireia Companys, poeta de la meva mateixa edat i sintonia. Us recomano molt les seves obres.

2016: HI HA VIDA MÉS ENLLÀ DELS QUARANTA

I tot d’una em desperto i tinc quaranta anys, quaranta-u, quaranta-dos… I la meva croada artística particular continua. Si no hi ha noves cançons a la vista, doncs sempre hi haurà poemes o grans hits dels altres, per poder-hi posar cullerada. I que no pari la música, que no s’acabi la festa.

George Busker està aquí, per quedar-s’hi. Potser fins i tot triomfa algun dia cantant en anglès o català, en algun racó insospitat del planeta, la galàxia, o la xarxa global.

2017: QUI SÓC JO?

Aha. Doncs molt bé, tu. I què? Que sí, que ja ha quedat molt clar, que George Busker sóc jo, i tal, ja s’havia entès al primer paràgraf. Llavors, al final, com quedem? Qui sóc jo?

Mmm. Ehem. Aix no sé pas si he aconseguit respondre aquesta gran qüestió que em persegueix des de sempre: Qui sóc jo? Què cony faig aquí? Quin és el propòsit de tot plegat? Què és la vida? Què hi ha més enllà de la música? Bé doncs, hi continuaré pensant durant els propers anys. O dècades. I tot el que se m’acudeixi, si és que se m’acut alguna cosa, ho aniré dient per aquí. O en les properes cançons.

Per tots vosaltres. Els meus seguidors fidels. Que doneu sentit a això que faig. A vosaltres que sou tan… Vosaltres? I qui sou vosaltres?